forum discs

Deixeu els comentaris!

One thought on “forum discs

  1. pratsroura Post author

    DISCS CURS 2017/18
    ////////////////////////////////////////////////////
    FROM THE SOUL; Joe Lovano

    Joe Lovano – saxo
    Michel Petrucciani – piano
    Dave Holland – contrabaix
    Ed Blackwell – bateria

    NOTES de Pablo Ruiz:

    EVOLUTION:
    Solo de saxo sense acompanyament de piano
    A PORTAIT OF JENNIE:
    Mola el moment en que l’Ed “creua” el charles
    M’agrada el “comping” que fà amb les maçes mentre swinga, sembla que hi hagi dos bateries, inclús hi dóna com una sensació d’harmonia sobretot quan dobla el plat.
    El solo de piano m’ha agradat molt, es nota la influència clàssica.
    Brutal el final del solo de contrabaix
    LINES AND SPACES:
    M’agrada el moltiu de la melo que repeteixen al final de cada solo
    BODY AN SOUL
    molta connexió entre piano i saxo
    soloo de piano breu però intens
    molt introspectiu
    MODERN MAN
    M’encanta el moment pregunta-resposta entre bateria i saxo
    M’agrada el solo de bateria perquè explota un motiu fins que se’n cansa i després en desenvolupa un altre
    M’encanta com acompanya l’Ed, fent referències al tema perquè el saxo tingui on agafar-se
    FORT WORTH
    M’agrada molt l’acompanyament de contrabaix
    Vull destacar la manera quasi harmònica d’acompanyar del bateria
    CENTRAL PARK WEST
    Connexió brutal entre contrabaix i bateria
    Un altre cop el recurs de les maçes, m’encanta.
    WORK
    Mola el pàs de tema a solo de contrabaix
    Vull destacar la versatilitat del pianista
    LEFT BEHIND:
    Curt però intens, és un bon contrast després del tema work
    Molt delicat
    HIS DREAMS
    M’agrada com “ho aguanta” el contrabaixista
    M’agrada que el bateria pari durant el solo de contrabaix, és un contrast que trobo molt necessàri en aquell moment

    NOTES d’Enric Fuster

    EVOLUTION:
    La intro i coda (melodies) del tema és com si cada instrument fes una melodia per separat (recordant les melodies de Ornette on cada instrument fe un paper oposat a l’altre). 
    Les línies de baix que són quasi melodies en horitzontal i la precisió en el tempo.
    Ed Blackwell, el que més m’ha sorprès del comping és com deixa de fer el patró del swing al ride per (la majoria de cops) fer corxeres even a la caixa i els toms.
    A PORTRAIT OF JENNIE:
    El que més m’ha sorprés del tema és el só que treu Lovano en el seu solo. I la facilitat que té Ed Blackwell per, en el solo de Lovano, fer molt comping a la caixa i a un volum no massa baix i que no molesti, fins i tot a formar part del seu partó (groove).

    MODERN MAN:
    INCREÏBLE tema a duo, on es una exploració de pregunta/resposta constant i una explotació de les idees melòdiques i rítmiques a ambdós solos. Contrast de ritmes més “latineros” i swing.
    FORT WORTH:
    La melodia del tema em recorda a una melodia tradicional de New Orleans. La bateria manté el pols al ride a negres, mentre fà un comping molt melòdic (com si fes un partó New Orleans).
    CENTRAL PARK WEST:
    Fantàstica versó d’aquest tema de Coltrane, recordant molt a l’original. Una versió fantàstica veure com acompanyen aquest tema dos grans bateries i amb la diferència que un ho fa amb escombretes (Elvin) i l’altre amb baquetes i maces (Ed Blackwell). Dos colors molt diferents per acompanyar aquest tipus de temes més “lents”.
    WORK:
    El que més m’ha agradat d’aquest tema és com Ed omple els buits que deixa la melodia, i que el primer solo sigui de contrabaix. Al solo que fa Blackwell li dona molta importància a la melodia fins i tot tocant-la a la bateria.
    LEFT BEHIND:
    PRECIÓS. Tot el tema segueix una línea accendent fins arribar al clímax de la peca durant el solo de Lovano i descendeix fins acabar.
    HIS DREAMS:
    Gran tema que ens dona una idea de com afrontar 3/4 més swingeros, on tenim molts patrons de plat i comping sobre un 3/4 preciosos. Al solo de piano quan passa a escombretes escoltar el hi hat és de admirar.

    NOTES de Ramon Prats:

    Vaig pensar que aquest disc us aniria bé per tenir una perspectiva diferent del que és el swing més típic. L’herència de New Orleans d’Ed Blackwell es nota moltíssim, i té un fraseig entre les corxeres “even” i les swingades molt especial. I a més a més del fraseig, crec que us pot anar molt bé per conèixer un so diferent, que no és ni el clàssic dels anys 60 ni actual amb tota la producció d’avui en dia. El so dels timbals, de la caixa, del bombo, dels plats, el so de contrabaix, la definició del piano, etc.
    Com planteja la bateria és molt New Orleans: tot neix del plat, però el discurs de caixa-bombo-toms sempre hi és present, d’una manera molt melòdica.
    També el trobo molt interessant per com adopta material que el free jazz va aportar, però sense apartar-se dels temes. És a dir, veu de totes les fons de manera constructiva i sumant potencial. Agafa tota la tradició i hi afageix opcions més avantguardistes sense trencar amb el passat.
    Pel que fa a l’interplay que sovint es parla, aquí hi ha exemples claríssims de com la secció rítmica i el solista van molt junts, però sense perdre el rol d’acompanyar i de fer una base sòlida.

    ///////////////////////////////////////////////////////////
    STAR HIGHS – Warne Marsh – 1982

    Warne Marsh, saxo
    Hank Jones, Piano
    George Mraz, contrabaix
    Mel Lewis, bateria

    NOTES de Pablo Ruiz:

    Switchboard Joe:
    - M’agrada el contrast entre la manera d’acompanyar durant els “pedals”, quan caminen i quan el contra camina a la meitat
    trobo super necessari el moment de només contrabaix i saxo per a relaxar una mica després de tanta tralla…
    Star highs:
    M’agrada el groove més latinero i com el fan caminar entre tots. Trobo que els canvis a swing i a latin els fan amb una naturalitat que cal destacar.
    Trobo que en aquest tema la base està més “compacta” que a Switchboard.
    Brutal com fa caminar les escombres, es nota l’influencia de big band
    M’encanta com acaben el tema la última roda…
    Hanks tune:
    -Mola la intro estil new orleans
    swing “punxegut” increïble
    mola l’ambient que hi ha durant el solo de piano, trempera màxima
    Moose the mooche:
    yeah
    solo de contrabaix increïble
    mola com es desnvolupa el solo de bateria
    Victory Ball
    mola com Mel Lewis “fa” les marques del seu solo sense tocar-les, fa que respiri molt mes.
    Sometimes
    Tots necessitàvem una balada…
    George Mraz és com un gran flotador-salvavides a on s’hi agafen tots.
    One for the band
    Hem sembla brutal el block que fa tota la base però especialment Hank jones i George Mraz, es nota que han tocat junts en més discs
    Brutal el moment de solo de piano, saxo i en certa manera també bateria alhora.
    Switchboard Joe (take 1):
    Es nota que encara estaven “escalfant” perquè en aquesta toma no van tant junts
    M’agrada més com resolen els “pedals” que a l’anterior.
    Sometimes (take1):
    M’agrada que entri el piano sol primer i mica en mica ho vagin “amanint”
    M’agrada més el frasseig de Hank Jones a l’altre toma tot i que aquesta toma trobo que té una durada més amena.
    Trobo que elfinal està més ben resolt en aquesta toma.
    Star Highs(take 2)
    Els canvis de latineo a swing no els fan tan naturals…
    Hi ha molt contrast entre la precisió rítmica de Hank Jones i el fraseig més “estirat” de Warne Marsh (no només en aquest tema)

    NOTES de Ramon Prats:

    Us vaig proposar aquest disc perquè Warne Marsh és un dels grans tenors, i que, per mi, no estan prou valorats. Una mica com Mel Lewis, de fet. Així com us comentava el swing d’Ed Blackwell, més del so i groove de Nova Orleans, Mel Lewis també té un so molt característic i una manera de fer swingar al grup molt personal. Molt lluny de Jimmy Cobb, Philly Joe, Max, etc. I, tornant a Warne Marsh, m’agrada molt el fet que sigui tan lineal amb les dinàmiques, però que mantingui el discurs dels solos amb tanta claredat.

    ///////////////////////////////////////////////////////////
    ADAM’S APPLE – Wayne Shorter – 1967

    Wayne Shorter, saxo
    Herbie Hancock, Piano
    Regie Workman, contrabaix
    Joe Chambers, bateria

    NOTES de Pablo Ruiz:

    ⁃ Adam’s apple:
    Bona forma “canyera” de començar el disc, blues senzillet i Wayne Shorter el fa sonar amb una força brutal…

    502 blues (drinkin’ and drivin’):
    Canvi de rollo totalment, després d’un blues de veritat, aquest vé aquest tema que no és un blues malgrat i portar la paraula blues al títol…
    M’agrada el contrast d’acompanyar més obert durant el solo de saxo a acompanyar més tencat durant el de piano
    Brutal com fan la transció del solo de piano al tema

    El Gaucho:
    Un dels temes mítics de Wayne Shorter… Tornem al rollo “sambero”
    brutal com acompanya aquest estil Reggie Workman
    Joe chambers ho aguanta tot portant clarament l’estructura del tema i interectuant amb el solista, mentre que li deixa espai al contrabaixista per fer de les seves.
    El recurs de pujar d’octava al final fa que sigui molt més epic.

    Footprints:
    Primera versió enregistrada del mític Footprints…
Jo crec que en la manera d’acompanyar de Joe Chambers en aquest tema hi ha molta influència d’Elvin.
    Trobo que el contrbaix sona molt elèctric durant el seu solo.
    Tot i ser la primera versió enregistrada és super potent.

    Teru:
    M’encanten els glisandos, arpegis i acords que fa Reggie Workman mentre acompanya, és com que aprofita tots els recursos i en fà un pastís ben suculent.
    Joe Chambers torna a deixar molt espai amb les escombretes perquè tant Herbie com Reggie s’hi puguin lluir amb els colors i les textures.

    Chief crazy horse:
    En aquest tema es veu súper clara la influència de Coltrane en Wayne
    Brutal com acompanya joe chambers, especialment el solo de piano (els primers 16 són molt claus)
    The collector:

    Brutal el còmping de joe chambers durant el solo de saxo! Es com que ara es cobra l’espai que ha anat deixant abans i li deixen espai a ell per poder fer aquest comping tan original, que acaba desembocant a una mena de solo de batería que fa de transició entre els solo de saxo i el de piano, a on també s’hi llueix.
    I segueixo flipant amb com acompanya el solo de contrabaix sense molestar-lo gens ni mica…
    I finalment el solo de batería que tots esperàvem! Deu meu…

    NOTES de Ramon Prats:

    Aquest disc em va semblar interessant per vosaltres pel fet que tot i tenir tota la tradició del swing, té molts temes amb grooves que són una mica els embrions dels grooves més “even” actuals. I també pel fet que Joe Chambers no és un dels típics “grans bateries” com Elvin, Roy, etc. però no per això és menys gran, i està bé no centrar-nos sempre en els mateixos bateries. Ell té moltes coses de les que en podem aprendre.

    Reply

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>